 |
| Enllaç de la fotografia |
Vaig començar a llegir Pedrolo a mitjan anys 70. El vaig seguir llegint mentre era viu i anava traient novetats. Després, el ritme ha decaigut. N'he llegit tot el teatre, contes (els volums que apleguen els seus contes complets) i moltes novel·les.
El teatre m'interessa molt. Perquè l'aposta de Pedrolo en el seu moment resulta sorprenent. En ple franquisme troba en l'anomenat teatre de l'absurd una manera de dir coses que d'altra manera no podien dir-se. Si el teatre és d'una coherència i homogeneïtat molt altes, la seva narrativa és diversa. I això també me n'agrada. La seva opció de cobrir espais que ningú no ocupava (per tant, amb voluntat de servei) i també l'opció de convertir la literatura en ofici resulten atractives.
No hi ha res que em desagradi especialment de la seva personalitat d'escriptor compromès/polemista. Me n'agrada la seva militància professional per la llengua i la literatura.
Una de les meves primeres obres de teatre, L’espiral: Exercici d'autofàgia (1990) té com un dels seus referents l'obra pedroliana, molt particularment Homes i no.
Penses que la narrativa catalana actual seria igual/diferent sense Pedrolo?
Diferent. Ell va obrir moltes portes. Encara que algunes no les va utilitzar ningú.
Què penses de les celebracions i centenaris?
En general em semblen bé, sobretot si serveixen per posar en valor un personatge o una obra que ho mereixen.
NOTA: L'autor va respondre aquesta entrevista el febrer de 2018 per col·laborar en un article que estava escrivint amb motiu de "L'any Pedrolo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada