Va passar ara fa seixanta-cinc anys, a la tarda, a la mateixa casa on visc. La Teresa és la meva àvia i l'Annita la seva germana, el Jaume el meu padrí (l'avi), en Xavier el meu pare i la Rossita la seva cosina. El madrilenyo és un dels quatre maquis que havien viscut a la nostra masia, on feien un pou. La novel.la "El Pou" encara és inèdita. Publico aquest fragment en homenatge a tota aquella gent, a la seva causa i al seu silenci.
imatge
d'un dels "rotlles" del Consell de Guerra Sumaríssim 35.836, conegut
com dels "Vuitanta", on es llegeix el nom del meu padrí.
15 d’abril de 1947
masia
Cardellà, Valls
Els dos homes arriben a la masia Cardellà a primera hora de la
tarda. La Teresa encara no ha tornat i l’Annita se’ls mira com vénen caminant
pel passeig, entre baladres i lilàs florits. Abans que els pugui dir res, un
dels homes, prim i moreno, vestit amb robra d’obrer, se li avança.
-Vengo
de parte de Jaime para ver a Luís.
Ella reconeix la contrassenya, els fa entrar
i els convida a seure.
-Ara l’aviso. Que voleu menjar re?
L’home que ha parlat fa que no amb el cap,
però l’altre se la queda mirant. No sap si és que no l’ha entès o vol saber si
de debò li daria alguna cosa. Fa cara de no gastar prou salut.
-Podé
no heu dinat... us puc donar un plat de sopes...
-Gracias,
avise a Luís, por favor.
El dia de sant Jordi de 1983 en Tísner i jo vam anar tot el dia amunt i avall, de la mà d'Edicions 62, signant llibres. Aleshores ja érem amics. Potser per això, amb aquella generositat desmesurada (sempre donava molt més del que rebia), em va estampar aquesta dedicatòria a "Els gossos d'Acteó": "A la Margarida Aritzeta, amb una devoció que no necessita exageració, ni ditirambe". Jo aleshores era una aprenent, que escoltava fascinada com aquell home m'explicava amb molta ironia i gens de fúria que l'editorial li havia canviat el nom del mite ("Acteon" sona castellà, li van dir) i li havia escapçat sensiblement la novel.la (on va, home de Déu, a escriure tantes pàgines!!!), i era jo qui s'enfadava.
El pare havia desmuntat el lateral de la Lambretta i tenia les mans brutes de pols i d'aquell greix fosc que rodeja els motors. La mare sabia que aquell drap no tindria retorn i buscava alguna cosa que ja no hagués de fer servir a la panera de la roba vella. El cassigall encara seria útil unes quantes vegades més abans de llençar-lo. Era un temps en què tot s'aprofitava.
Si algú no coneix encara la poesia de Gabriel Guasch, aquest és un bon motiu per entrar-hi. Des d'aquú podrem endinsar-nos a poc a poc, en les distàncies curtes, en la resta de poemaris publicats de l'autor, que podrem anar enllaçant amb la mateixa sezillesa del qui recull fulles i les ensaca al final de la tardor... sempre hi ha aquella fulla nova per recollir, sempre hi ha el desfici de fer una passa més, i l'espai s'eixampla de mica en mica, i de sobte ens adonem que hem caminat fins molt lluny i no sabríem dir com és que ens hi han portat les nostres passes.
Anava al darrere del mite de Licàon, la primera de les Metamorfosis d'Ovidi, relatada després de la seva meravellosa història de la creació del món i de les diverses eres (l'edat d'or, la d'argent, la de bronze i la de ferro, darrere les quals va venir el càstig: el diluvi), quan la meva llibretera de capçalera em va posar a les mans un llibre que en un primer moment vaig estar temptada de rebutjar: era El pequeño salvaje, de T.C. Boyle.