-Noia, do'm un cassigall.
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhKeMwKHln9aTnyASDI5ww0-JAz4nMm8M7Q3fRRbJM-HOlbGfkr2O8itHTwq83S3KyUQ211xrZ3V0ZOUH5JzXCUQr2EI2DPucnnDlS6HqwUSY6wlxuddt7QsPQcp5F1dNDCsYxMFc_D_Iw/s320/foto.JPG)
El pare havia desmuntat el lateral de la
Lambretta i tenia les mans brutes de pols i d'aquell greix fosc que rodeja els motors. La mare sabia que aquell drap no tindria retorn i buscava alguna cosa que ja no hagués de fer servir a la panera de la roba vella. El cassigall encara seria útil unes quantes vegades més abans de llençar-lo. Era un temps en què tot s'aprofitava.
Mai no he fet servir aquesta paraula sinó amb el pare, i no he sentit que ningú al meu voltant la digués. Ell sí, i el padrí i la iaia, que venien de Vallbona de les Monges i Sant Martí de Maldà. Era un temps en què fins i tot un drap inútil podia tenir el seu sentit de ser.