Edició a cura de Joan Elies Adell
Sovint he fet servir a classe la metàfora de Roland Barthes que ens parla de l’escriptura com un teixit. És un teixit antic, al qual han col·laborat totes les veus que han parlat abans de nosaltres i que continuarà fent-se amb les veus que ens succeiran.
Sovint he fet servir a classe la metàfora de Roland Barthes que ens parla de l’escriptura com un teixit. És un teixit antic, al qual han col·laborat totes les veus que han parlat abans de nosaltres i que continuarà fent-se amb les veus que ens succeiran.
Aquesta
antologia de poesia algueresa m’ha portat a la memòria la metàfora de Barthes.
Perquè és del conjunt que adopta força cadascuna de les veus singulars que han
donat continuïtat a la poesia catalana de l’Alguer i és alhora en el context
del gran llenç de la poesia catalana que aquest teixit alguerés adopta el seu
propi sentit.
Cadascú
llegeix un llibre com vol. Jo el vaig començar pel final, per saber els motius
pels quals en Joan Elies Adell havia aplegat aquests i no uns altres poemes i
poetes i per saber, sobretot, el sentit d’aquesta expressió de “Tercera Illa”,
que immediatament vaig trobar molt afortunada, aplicada a la literatura
algueresa.
El
tall de la Segona Guerra Mundial per fer la selecció és molt afortunat, perquè
dóna una unitat al que llegirem que d’altra manera no tindria. Ens mostra una
poesia feta des de la consciència de pèrdua, que expressa tan bé en els seus
poemes mossèn Manunta, quan els algueresos s’adonen que els seus xiquets juguen
en italià (en terra sarda) i que inicien un procés irreversible en l’ús de
l’antiga parla algueresa.
És
del tot encertat l’ordre cronològic amb què el volum ens mostra els poetes,
perquè no veig altra manera d’ordenar-los. Extremadament útil el resum de la
seva biografia i bibliografia, així com apunts de la seva poètica. D’aquesta
manera podem observar que cadascú aporta al teixit comú la seva veu que
desgrana temes i poètica del tot particulars i alhora ens podem adonar que hi
ha uns motius comuns que ens fan comuna (vull dir propera) la seva poesia.
Sovint,
quan he anat a l’Alguer, en el tracte amb la seva gent, amb aquelles persones
que m’han ofert amistat generosa i incondicional, alguns dels quals són
antologats en aquest llibre, he sentit que era a casa. Segurament això li ha
passat a molta gent que ha visitat la ciutat de l’Alguer, que s’ha passejat
pels seus carrers i ha tingut la sort i el plaer de parlar amb amigues i amics
en la vella parla algueresa. He notat que els colors, les olors, el timbre de
les veus, ens acostaven. He notat pel paisatge, pel color de la terra, per
l’oli, la vinya, els productes de la mar, que érem germans. He entès els dos
processos de Retrobament que ha reunit aquesta Barceloneta de Sardenya amb els seus
germans catalans per dues vegades al llarg del Segle XX.
També
he sentit, però, una distància, una diferència, que l’amistat i la joia de la
trobada no em deixaven acabar de definir. Era a casa i alhora la distància
existia.
Llegir
les explicacions d’en Joan Elies Adell, la seva proposta de Tercera Illa m’ha
desvelat alguna d’aquestes impressions. No és igual escriure en català a
Tarragona que escriure en català a l’Alguer. Si a Tarragona tenim el suport i
la malla del texit de la literatura catalana, que es teixeix alhora amb la
resta de la poesia, de la literatura del món que no sap de llengües ni temps,
si tenim a prop el nostre públic, el sentit dels nostres avantpassats i dels
nostres fills i néts... a l’Alguer tenen també tot això però sobretot fan
poesia i la publiquen perquè ens tenen a nosaltres. I alhora que el seu teixit
és el nostre, la seva veu no pot ser sinó singular, distinta...
Me
n’he adonat llegint els poemes. Els motius que desgranen, sovint trets de la
natura, del paisatge, dels colors i les olors de la Mediterrània, malgrat
poètiques particulars de cadascú, comparteixen un imaginari comú amb el qual nosaltres només coincidim en
par.
Llegir
poesia és ficar-se a la pell dels poemes, és deixar-se endur per la seva
cadència, per la força de les seves imatges, per la potència dels seus mots.
Permet al lector posar-se en una situació que no és la del curiós, de
l’observador, sinó la del qui sent i viu allò que llegeix. I és aquí on he
entès aquesta proximitat i alhora aquesta distància que dóna als algueresos una
veu pròpia, un matís especial a l’hora de fer poesia.
Val
a dir que vaig entrar a la poesia algueresa, o a la poesia catalana de
l’Alguer, per la cançó i per les persones. I que, malgrat que hi he estat
diverses vegades i que he tingut curiositat per tot el que s’hi feia, mai fins
ara no havia endevinat la complexitat de la seva aportació, la seva potència,
el seu volum... la seva qualitat. La meva mirada era sempre externa.
Llegir
aquest poemari m’ha fet entendre la persistència, la constància, la qualitat
dels llaços que ens uneixen amb l’Alguer i alhora la seva personalitat
singular. M’ha sorprès. M’ha agradat.