La Tercera Illa. Poesia catalana de l’Alguer (1945-2013)

Edició a cura de Joan Elies Adell

Sovint he fet servir a classe la metàfora de Roland Barthes que ens parla de l’escriptura com un teixit. És un teixit antic, al qual han col·laborat totes les veus que han parlat abans de nosaltres i que continuarà fent-se amb les veus que ens succeiran.

Aquesta antologia de poesia algueresa m’ha portat a la memòria la metàfora de Barthes. Perquè és del conjunt que adopta força cadascuna de les veus singulars que han donat continuïtat a la poesia catalana de l’Alguer i és alhora en el context del gran llenç de la poesia catalana que aquest teixit alguerés adopta el seu propi sentit.

Cadascú llegeix un llibre com vol. Jo el vaig començar pel final, per saber els motius pels quals en Joan Elies Adell havia aplegat aquests i no uns altres poemes i poetes i per saber, sobretot, el sentit d’aquesta expressió de “Tercera Illa”, que immediatament vaig trobar molt afortunada, aplicada a la literatura algueresa.

 

El tall de la Segona Guerra Mundial per fer la selecció és molt afortunat, perquè dóna una unitat al que llegirem que d’altra manera no tindria. Ens mostra una poesia feta des de la consciència de pèrdua, que expressa tan bé en els seus poemes mossèn Manunta, quan els algueresos s’adonen que els seus xiquets juguen en italià (en terra sarda) i que inicien un procés irreversible en l’ús de l’antiga parla algueresa.

És del tot encertat l’ordre cronològic amb què el volum ens mostra els poetes, perquè no veig altra manera d’ordenar-los. Extremadament útil el resum de la seva biografia i bibliografia, així com apunts de la seva poètica. D’aquesta manera podem observar que cadascú aporta al teixit comú la seva veu que desgrana temes i poètica del tot particulars i alhora ens podem adonar que hi ha uns motius comuns que ens fan comuna (vull dir propera) la seva poesia.

Sovint, quan he anat a l’Alguer, en el tracte amb la seva gent, amb aquelles persones que m’han ofert amistat generosa i incondicional, alguns dels quals són antologats en aquest llibre, he sentit que era a casa. Segurament això li ha passat a molta gent que ha visitat la ciutat de l’Alguer, que s’ha passejat pels seus carrers i ha tingut la sort i el plaer de parlar amb amigues i amics en la vella parla algueresa. He notat que els colors, les olors, el timbre de les veus, ens acostaven. He notat pel paisatge, pel color de la terra, per l’oli, la vinya, els productes de la mar, que érem germans. He entès els dos processos de Retrobament que ha reunit aquesta Barceloneta de Sardenya amb els seus germans catalans per dues vegades al llarg del Segle XX.

També he sentit, però, una distància, una diferència, que l’amistat i la joia de la trobada no em deixaven acabar de definir. Era a casa i alhora la distància existia.

Llegir les explicacions d’en Joan Elies Adell, la seva proposta de Tercera Illa m’ha desvelat alguna d’aquestes impressions. No és igual escriure en català a Tarragona que escriure en català a l’Alguer. Si a Tarragona tenim el suport i la malla del texit de la literatura catalana, que es teixeix alhora amb la resta de la poesia, de la literatura del món que no sap de llengües ni temps, si tenim a prop el nostre públic, el sentit dels nostres avantpassats i dels nostres fills i néts... a l’Alguer tenen també tot això però sobretot fan poesia i la publiquen perquè ens tenen a nosaltres. I alhora que el seu teixit és el nostre, la seva veu no pot ser sinó singular, distinta...

Me n’he adonat llegint els poemes. Els motius que desgranen, sovint trets de la natura, del paisatge, dels colors i les olors de la Mediterrània, malgrat poètiques particulars de cadascú, comparteixen un imaginari comú amb el qual nosaltres només coincidim en par.

Llegir poesia és ficar-se a la pell dels poemes, és deixar-se endur per la seva cadència, per la força de les seves imatges, per la potència dels seus mots. Permet al lector posar-se en una situació que no és la del curiós, de l’observador, sinó la del qui sent i viu allò que llegeix. I és aquí on he entès aquesta proximitat i alhora aquesta distància que dóna als algueresos una veu pròpia, un matís especial a l’hora de fer poesia.

Val a dir que vaig entrar a la poesia algueresa, o a la poesia catalana de l’Alguer, per la cançó i per les persones. I que, malgrat que hi he estat diverses vegades i que he tingut curiositat per tot el que s’hi feia, mai fins ara no havia endevinat la complexitat de la seva aportació, la seva potència, el seu volum... la seva qualitat. La meva mirada era sempre externa.

Llegir aquest poemari m’ha fet entendre la persistència, la constància, la qualitat dels llaços que ens uneixen amb l’Alguer i alhora la seva personalitat singular. M’ha sorprès. M’ha agradat.

Felicitats per aquesta edició que ens mostra tot allò que per nosaltres sols no seríem capaços de veure, perquè ens fa de finestra (usant un dels motius freqüents al llibre) a un món que tenim tan a prop i que sovint no acabem de valorar.