Essent com és una novel·la d'en Tià Bennassar, trobes el cadàver a les primeres pàgines. Aquesta vegada, però, la trama no va a la recerca d'un assassí, que no hi és (almenys no un de convencional), sinó dels motius que sostenen els diversos personatges que configuren la trama i que tenen el lector ben agafat pel ganyot fins a la fi del text. Fins que, efectivament, sabem què hi fa aquell cadàver exquisidament vestit de vermell sobre el llit ben parat d'una antiga casa nobiliària.
Com en les bones novel·les del gènere negre (encara que aquesta no sigui negra), el relat denuncia un món corrupte i en descomposició, en què la literatura, la música, l'art, la cultura, són criatures fràgils exposades als extrems de la barbàrie d'un capital especulatiu sense entranyes. De la mateixa manera que també ho són la vida humana, o la ciutat per als dictadors o les causes totalitàries. Ho anem descobrint a través de la figura dels personatges que sostenen aquest relat que gira entorn de la plaça de Sant Felip Neri de Barcelona, i que ens mostren la banda de sota d'un món que sovint ens esforcem per no mirar...
Què m'ha agradat més de la novel·la? Els motius d'en Carles, l'escriptor que rep l'encàrrec d'escriure una història molt singular. Ell és algú que encara creu que la literatura és clau de supervivència i que s'aferra a la paraula escrita en una Barcelona que de mica en mica sembla desaferrar-se de personatges com ell. Sovint tenim la imatge dels escriptors famosos que surten per la tele parlant de llibres que els han escrit uns altres, els veritables autors que malviuen a l'ombra de la fama, fora del camp dels focus, de la glòria, dels diners, del glamour. Sovint defugim aquests escriptors anònims que ens refreguen pels nassos consciència i humanitat en un món on de cada vegada més triomfen els corruptes i els sense escrúpols.
M'han agradat els motius d'en Franz i el seu violí, la seva música que ens porta a Sarajevo... i a preguntar-nos com és que la nostra memòria és tan breu... encara que els seus "amics" barcelonins surtin només dibuixats amb el traç ràpid de l'estereotip.
Perquè de la plenitud a la marginalitat hi ha una línia tan prima que faríem bé d'aturar-nos en aquest espai de la plaça de Sant Felip Neri on cada dia sona la música d'en Franz, aclucar els ulls i provar d'endevinar si el que sona i ens regala les orelles és la música del primer violí d'una orquestra famosa o la d'algú a qui la precarietat econòmica (però sobretot humana) ha abocat al carrer, entre els qui només es tenen a si mateixos, o tenen encara algun urc o alguna ràbia que els manté dempeus...
És una novel·la que no deixa indiferent, que t'agafa l'estómac i te'l cargola, sovint de gust, de vegades de ràbia i de por de córrer tan de pressa cap a un món amb tant poc respecte pels éssers humans. On sovint no caldria que la veu narrativa insistís en la denúncia... perquè la imatge dels personatges és prou potent per parlar per ella mateixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada