Jaume Cabré parla de Manuel de Pedrolo

Enllaç de la foto

Jaume Cabré (Barcelona 1947) és escriptor.

Quan era jove, va arribar un moment que em pensava que l'havia llegit tot. L'Àlex Broch em va treure la bena dels ulls i em va ensenyar els títols que ni havia ensumat.

Què m'interessa més? Tinc molt bon record dels seus primers llibres (pel que fa a data d'edició, no pas d'escriptura): Domicili provisional, Diàlegs d'un fugitiu... Després van venir Balanç fins la matinada i Cendra per Martina (una de les meves preferides). I els monuments de Temps obert (tot), de Viure a la intempèrie, les novel·les de lladres i serenos..., Si són roses floriran...

Això és una petita mostra. I després he estat anys sense llegir-lo però tenint-lo present. A Pedrolo no l'he llegit de manera sistemàtica, com solen fer els estudiosos. L'he llegit de manera no programada. Vaig tenir una etapa molt pedroliana i després he mantingut l'admiració pel novel·lista i per la persona.

Què m'interessa més? M'admira que cada novel·la sigui un experiment narratiu diferent. Em fa l'efecte que volia mostrar un ventall de tot el que es pot fer i encara no s'ha fet en literatura catalana, per fer-la avançar. En això, en aquesta actitud, Pedrolo continua essent un exemple. Tot i això, m'agraden més les novel·les on no hi ha un excés d'experimentalisme (que sempre he trobat feixuc). Semblava que es veiés obligat a tastar totes les possibilitats d'experimentació. M'agrada el Pedrolo narrador més que l'experimentador. M'agrada Si són roses, floriran, Des d'uns ulls de dona, Unes mans plenes de sol... (Quina traça tenia posant títols!!)

Li hauria demanat més contenció: no cal escriure un llibre o dos a l'any. Però Pedrolo era incapaç de no escriure.

Figura intel·lectual. Què n'admiro? El seu compromís amb Catalunya sense fisures. Pel que sé (no el vaig tractar personalment), era d'una coherència radical. I de vegades, per a alguns, podia ser incòmode; no crec que això l'amoïnés gens. I la seva lluita gegantina contra la censura va ser exemplar tot i que li va anar en contra pel que fa a la recepció que en tenien els lectors del moment; perquè els títols no s'editaven quan els havia acabat i els donava per bons, sinó quan el censor de torn donava el permís. Això fa que els lectors de llavors, no rebien una "novetat" sinó el llibre que en aquells moment havia passat la barrera de la censura, independentment de l'any en què la va escriure. Avui, amb la perspectiva de poder llegir el conjunt de l'obra pedroliana, això ja no té importància per al lector. Per a l'estudiós, sí.

Estic convençut que n'he après molt;  I no et sabria dir què, però segur que m'ha influït. Vaig aprendre molt llegint-lo, fins i tot quan algun llibre el trobava fluix o poc treballat.

Sóc incapaç de respondre aquesta pregunta: Com seria ara la narrativa catalana sense Pedrolo? No ho sé. En la mesura que vaig aprendre molt sobre la creació de personatges i atmosferes, en la mesura que molts col·legues puguin dir el mateix, la seva influència és indubtable. Però hi ha una cosa que em fa rumiar: el silenci que hi ha hagut aquests darrers anys sobre la literatura pedroliana. Jo, quan n'he tingut l'avinentesa, m'he proclamat pedrolià per la seva obra i per la seva actitud. I al mateix temps li retrec que hagi escrit massa perquè hi ha alguns títols prescindibles (des del meu punt de vista, no cal dir-ho). Aquesta darrera afirmació no li treu el mèrit i el valor que té.

No ho puc demostrar però segur que molts col·legues meus, com jo, han après l'ofici, entre altres coses, llegint Pedrolo.

Celebracions i centenaris? Benvinguts siguin. La memòria col·lectiva de vegades és feble i un aniversari ben programat pot fer reviure i col·locar al seu lloc just, autors amb qui el pas del temps ha estat cruel.

NOTA: L'autor va respondre aquesta entrevista el febrer de 2018 per col·laborar en un article que estava escrivint amb motiu de "L'any Pedrolo.