divendres, 13 d’abril de 2018

Mar Bosch parla de Manuel de Pedrolo

Enllaç de la fotografia
Mar Bosch (Girona 1981), és escriptora


Jo, el Perdrolo el vaig conèixer com tothom de la meva generació,  a través de la lectura obligatòria a BUP del Mecanoscrit del segon Origen. La recordo perfectament perquè potser va ser la primera cosa obligatòria que em va ENAMORAR. No puc dir el mateix, en aquella edat, de Solitud o La Plaça del Diamant o L’Auca del senyor Esteve o Terra Baixa... Allò del món que s’acaba i dos nanos que sobreviuen, per a un adolescent, està més que bé. Així em vaig quedar amb el seu nom i vaig llegir també Trajecte final. Espais tancats, despatxos i oficines, cases o pisos...aquí, en aquest món petit, hi podia passar absolutament de tot.
Amb Pedrolo vaig descobrir que la literatura podia ser moltes altres coses que no convencionalismes bensonants. Com a escriptora, després m’ha influït això, penso. Es pot fascinar sense voler, amb un tema aparentment juganer i prou, com ho solen ser els títols de ciència ficció, i deixar petja.

Una altra cosa és que el Mecanoscrit l’eclipsés i piqués de peus. Però del picar de peus de Pedrolo ens quedem en que va ser molt, molt profitós perquè crec que això mateix el va portar a ser tant prolífic. A escriure, i escriure... per cridar tot el que tenia per dir a través de tots els formats de l'atreviment d'un talent desfermat.

El Pedrolo, m’explicaven els meus germans grans, ja era independentista, quan gairebé ningú n’era. Per tant, va representar  un referent intel·lectual per bona part de l’independentisme d’esquerres d’aleshores i ara encara. Val a dir que jo he tingut cert embolcall polític i emocional a casa i una biblioteca de “recomanats” que m’ha fet fàcil el camí cap a determinats autors que, per mi sola, potser no hi hauria gratat. Coses bones que té ser la petita de quatre germans lletraferits...


Torno a  Pedrolo: És trist, tanmateix, que tot i deixar escrits centenars de  llibres, una obra molt extensa i variada hagués  patit el silenci de qui l’hauria d’haver arropat, com a mínim (em refereixo al sector acadèmic i de la crítica). No em puc imaginar, com a escriptora, escriure tota la vida d’aquesta manera i sense sentir-se reconegut (ep! Que potser això tant li feia!)... Per això són importants les celebracions i centenaris, per posar a lloc tot aquest mal tracte cap  a figures com les de Pedrolo, fer-li justícia. Encara que tard, poder-li regalar un petit rescabalament en aquest gran present que ens ha deixat a tots. D’això que ens deixen els bons, Fuster en deia “posteritat de paper”.

I per acostar-nos la seva polièdrica figura, serveixen els homenatges, no quedar-nos amb ell només com el pare del Mecanoscrit, el combatent polític (tan oportú recordar-ho en aquests moments), etc. Ell era un dels grans i la seva grandesa hauria sobrepassat el panorama literari català si no hagués estat perquè molestava la seva franquesa, posicionament i coherència. Tinc la sensació que mai va tenir pedres damunt dels dits, que escrivia amb la lleugeresa de la convicció i que per això les lletres se li multiplicaven soles. Era una autèntica màquina d'escriure.

NOTA: L'autora va respondre aquesta entrevista el febrer de 2018 per col·laborar en un article que estava escrivint amb motiu de "L'any Pedrolo.

Cap comentari:

Publica un comentari