dijous, 24 d’octubre de 2013

Jaume Fuster i l'ofici d'escriure

Entrevista inèdita (abril 1996)


Jaume Fuster i l’ofici d’escriure

Jaume Fuster és un dels escriptors catalans actuals més coneguts del públic, potser perquè Jaume Fuster és, també, un dels escriptors que més clarament han optat per convertir l’ofici d’escriure en una autèntica professió. Fascinat pel món del cinema, pels llibres d’aventures i pel llenguatge del còmic, Jaume Fuster ha sabut canalitzar la seva capacitat creativa a través d’un entrellat de camins diversos que dibuixen, avui, un paisatge ric i fecund, profundament arrelat en el temps i en l’espai que l’emmarquen, i que fa que el seu nom, sense deixar de ser un nom propi, és a dir, únic i original, esdevingui també un terme polisèmic: hi ha un Jaume Fuster escriptor, un Jaume Fuster periodista, un Jaume Fuster traductor d’obres literàries, un Jaume Fuster guionista i, encara, al costat de tots ells, aplegant-los sota una aparença real i humana, el Jaume Fuster de carn i ossos, preocupat per la situació política i cultural del seu temps, nascut a Barcelona el 1945 i que avui tenim el plaer de tenir entre nosaltres.

dijous, 13 de juny de 2013

La Tercera Illa. Poesia catalana de l’Alguer (1945-2013)



Edició a cura de Joan Elies Adell

Sovint he fet servir a classe la metàfora de Roland Barthes que ens parla de l’escriptura com un teixit. És un teixit antic, al qual han col·laborat totes les veus que han parlat abans de nosaltres i que continuarà fent-se amb les veus que ens succeiran.

Aquesta antologia de poesia algueresa m’ha portat a la memòria la metàfora de Barthes. Perquè és del conjunt que adopta força cadascuna de les veus singulars que han donat continuïtat a la poesia catalana de l’Alguer i és alhora en el context del gran llenç de la poesia catalana que aquest teixit alguerés adopta el seu propi sentit.

Cadascú llegeix un llibre com vol. Jo el vaig començar pel final, per saber els motius pels quals en Joan Elies Adell havia aplegat aquests i no uns altres poemes i poetes i per saber, sobretot, el sentit d’aquesta expressió de “Tercera Illa”, que immediatament vaig trobar molt afortunada, aplicada a la literatura algueresa.
 
El tall de la Segona Guerra Mundial per fer la selecció és molt afortunat, perquè dóna una unitat al que llegirem que d’altra manera no tindria. Ens mostra una poesia feta des de la consciència de pèrdua, que expressa tan bé en els seus poemes mossèn Manunta, quan els algueresos s’adonen que els seus xiquets juguen en italià (en terra sarda) i que inicien un procés irreversible en l’ús de l’antiga parla algueresa.

És del tot encertat l’ordre cronològic amb què el volum ens mostra els poetes, perquè no veig altra manera d’ordenar-los. Extremadament útil el resum de la seva biografia i bibliografia, així com apunts de la seva poètica. D’aquesta manera podem observar que cadascú aporta al teixit comú la seva veu que desgrana temes i poètica del tot particulars i alhora ens podem adonar que hi ha uns motius comuns que ens fan comuna (vull dir propera) la seva poesia.

Sovint, quan he anat a l’Alguer, en el tracte amb la seva gent, amb aquelles persones que m’han ofert amistat generosa i incondicional, alguns dels quals són antologats en aquest llibre, he sentit que era a casa. Segurament això li ha passat a molta gent que ha visitat la ciutat de l’Alguer, que s’ha passejat pels seus carrers i ha tingut la sort i el plaer de parlar amb amigues i amics en la vella parla algueresa. He notat que els colors, les olors, el timbre de les veus, ens acostaven. He notat pel paisatge, pel color de la terra, per l’oli, la vinya, els productes de la mar, que érem germans. He entès els dos processos de Retrobament que ha reunit aquesta Barceloneta de Sardenya amb els seus germans catalans per dues vegades al llarg del Segle XX.

També he sentit, però, una distància, una diferència, que l’amistat i la joia de la trobada no em deixaven acabar de definir. Era a casa i alhora la distància existia.

Llegir les explicacions d’en Joan Elies Adell, la seva proposta de Tercera Illa m’ha desvelat alguna d’aquestes impressions. No és igual escriure en català a Tarragona que escriure en català a l’Alguer. Si a Tarragona tenim el suport i la malla del texit de la literatura catalana, que es teixeix alhora amb la resta de la poesia, de la literatura del món que no sap de llengües ni temps, si tenim a prop el nostre públic, el sentit dels nostres avantpassats i dels nostres fills i néts... a l’Alguer tenen també tot això però sobretot fan poesia i la publiquen perquè ens tenen a nosaltres. I alhora que el seu teixit és el nostre, la seva veu no pot ser sinó singular, distinta...

Me n’he adonat llegint els poemes. Els motius que desgranen, sovint trets de la natura, del paisatge, dels colors i les olors de la Mediterrània, malgrat poètiques particulars de cadascú, comparteixen un imaginari comú amb el qual nosaltres només coincidim en par.

Llegir poesia és ficar-se a la pell dels poemes, és deixar-se endur per la seva cadència, per la força de les seves imatges, per la potència dels seus mots. Permet al lector posar-se en una situació que no és la del curiós, de l’observador, sinó la del qui sent i viu allò que llegeix. I és aquí on he entès aquesta proximitat i alhora aquesta distància que dóna als algueresos una veu pròpia, un matís especial a l’hora de fer poesia.

Val a dir que vaig entrar a la poesia algueresa, o a la poesia catalana de l’Alguer, per la cançó i per les persones. I que, malgrat que hi he estat diverses vegades i que he tingut curiositat per tot el que s’hi feia, mai fins ara no havia endevinat la complexitat de la seva aportació, la seva potència, el seu volum... la seva qualitat. La meva mirada era sempre externa.

Llegir aquest poemari m’ha fet entendre la persistència, la constància, la qualitat dels llaços que ens uneixen amb l’Alguer i alhora la seva personalitat singular. M’ha sorprès. M’ha agradat.

Felicitats per aquesta edició que ens mostra tot allò que per nosaltres sols no seríem capaços de veure, perquè ens fa de finestra (usant un dels motius freqüents al llibre) a un món que tenim tan a prop i que sovint no acabem de valorar.


dimarts, 14 de maig de 2013

El "Nocturn" d'en Sebastià Bennassar

Nocturn de Sant Felip Neri, de Sebastià Bennassar (Meteora 2013)

Essent com és una novel·la d'en Tià Bennassar, trobes el cadàver a les primeres pàgines. Aquesta vegada, però, la trama no va a la recerca d'un assassí, que no hi és (almenys no un de convencional), sinó dels motius que sostenen els diversos personatges que configuren la trama i que tenen el lector ben agafat pel ganyot fins a la fi del text. Fins que, efectivament, sabem què hi fa aquell cadàver exquisidament vestit de vermell sobre el llit ben parat d'una antiga casa nobiliària.

divendres, 10 de maig de 2013

Isabel-Clara Simó, premi Jaume Fuster de l'AELC 2013



Glossa de l'autora

No és la primera vegada que la Isabel-Clara Simó rep un premi per la seva rica i extensa trajectòria literària. En són testimoni la Creu de Sant Jordi atorgada per la Generalitat de Catalunya el 1999, el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català del 2009, o el Miquelet d’Honor del 2012 per la seva tasca en defensa de la llengua i la cultura del País Valencià.

dilluns, 19 de novembre de 2012

Doneu-me un punt i allargaré una ratlla...

A la manera d'Arquímedes, que deia: "doneu-me un punt de suport i aixecaré el món", el poema de Gabriel Guasch (Valls 1930), diu:


Doneu-me un punt i allargaré una ratlla.
Serà l'anada entre dos pensaments
el de fugir i el d'arribar, imprecisos
tant l'un com l'altre; però són camí,
fan de frontera o d'horitzó
perquè, congratulats de somni,
si ens vaga, anem més enllà
a veure quin paisatge clou la vida
             (de Descripció del blanc)


dilluns, 28 de maig de 2012

Avel·lí Artís Gener, "Tísner", 100 anys.

Els gossos d'Acteó.

El dia de sant Jordi de 1983 en Tísner i jo vam anar tot el dia amunt i avall, de la mà d'Edicions 62, signant llibres. Aleshores ja érem amics. Potser per això, amb aquella generositat desmesurada (sempre donava molt més del que rebia), em va estampar aquesta dedicatòria a "Els gossos d'Acteó": "A la Margarida Aritzeta, amb una devoció que no necessita exageració, ni ditirambe". Jo aleshores era una aprenent, que escoltava fascinada com aquell home m'explicava amb molta ironia i gens de fúria que l'editorial li havia canviat el nom del mite ("Acteon" sona castellà, li van dir) i li havia escapçat sensiblement la novel.la (on va, home de Déu, a escriure tantes pàgines!!!), i era jo qui s'enfadava.

divendres, 4 de maig de 2012

Aparaula'm: "cassigall"

 -Noia, do'm un cassigall.

El pare havia desmuntat el lateral de la Lambretta i tenia les mans brutes de pols i d'aquell greix fosc que rodeja els motors. La mare sabia que aquell drap no tindria retorn i buscava alguna cosa que ja no hagués de fer servir a la panera de la roba vella. El cassigall encara seria útil unes quantes vegades més abans de llençar-lo. Era un temps en què tot s'aprofitava.

Mai no he fet servir aquesta paraula sinó amb el pare, i no he sentit que ningú al meu voltant la digués. Ell sí, i el padrí i la iaia, que venien de Vallbona de les Monges i Sant Martí de Maldà. Era un temps en què fins i tot un drap inútil podia tenir el seu sentit de ser.

Vaig veure la invitació al bloc d'en Víctor Pàmies per participar a APARAULA'M, una celebració de l'Institut d'Estudis Catalans. Aquesta és la meva paraula.