divendres, 13 d’abril de 2018

Emili Gil parla de Manuel de Pedrolo

Enllaç de la fotografia
Emili Gil (la Sènia 1966) és escriptor (Novel·la Fantàstica)


La primera obra de Pedrolo que vaig llegir va ser el Mecanoscrit del segon origen, que me la va passar la professora de Vuitè d'EGB, en veure'm devorar L'etern Adam, de Jules Verne.

A partir del Mecanoscrit, tot van ser recerques pedrolianes per trobar allò que m'interessava, és a dir: el fantàstic en llengua catalana. Per tant, les obres que sempre m'han interessat més d'en Pedrolo són les vinculades al gènere de terror i fantàstic, tipus Trajecte final. També alguna com Joc brut, que és gènere negre. Les que són de mena costumista (Domicili permanent, Domicili provisional), m'avorreixen més, perquè tracta d'aspectes humans més o menys quotidians, i com que particularment l'ésser humà no m'atreu gaire...


Així en general diria que en Pedrolo va ésser un tipus genial, amb molta empenta, i que sempre ha estat prou oblidat per la cultureta oficial catalana (ja saps: allò de les capelletes que dominen la troca i posen els canons, i tal i tal i tal).

En Pedrolo crec que parlava prou clar i no estava per romanços, com la majoria d'escriptors oficials que escriuen a les ordres de «la voz de su amo». Per tant, escrivia allò que li sortia del dedins, i ho expressava sense embuts. Per exemple no tenia cap complexe per dir que era català, amb totes les conseqüències que comportava (i ja veiem que continua comportant) aquesta declaració identitària. Era ben conscient que fins que no siguem lliures no serem, i no s'amagava pas.

D'altra banda, la narrativa catalana no seria diferent sense Pedrolo, tot i que considero que devem molt a l'obra que va fer, però mai no se li ha atorgat gaire validesa. Tanmateix, tothom sabem que a la cultura no se la valora gaire de debò (només per fer-se la foto o per fer veure que sí que interessa), o sigui que amb Pedrolo o sense Pedrolo els manaires de torn faran allò que vulguin (és a dir: no res o poca cosa). En fi, és allò del factor humà, que no tenim ni remei ni solució. D'altra banda està la tossuderia estúpida, també típica humana, que fa que la majoria de creadors continuïn obstinats en cercar editors, quan de tothom és sabut que el sistema editorial no funciona, és corrupte de «per se»


NOTA: L'autor va respondre aquesta entrevista el febrer de 2018 per col·laborar en un article que estava escrivint amb motiu de "L'any Pedrolo.

Cap comentari:

Publica un comentari