divendres, 13 d’abril de 2018

Joaquim Carbó parla de Manuel de Pedrolo

Enllaç de la fotografia
Joaquim Carbó (Caldes de Malavella 1932) és escriptor.


Recordes quina va ser la primera obra que vas llegir de Manuel de Pedrolo? Quan va ser? 
I tant! Va ser El premi literari i més coses, un volum de la primera època de la Selecta, que vaig llegir el 1953 o 1954, quan acabava de publicar-se. Curiosament, no el sé trobar en alguna de les bibliografies. 

N’has llegit més? Quines t’interessen especialment i per què? 
Jo diria que les he llegit gairebé totes. Estava subscrit a Raixa i a la Nova Col·lecció Lletres, que és on van sort tot seguit Es vessa una sang fàcil i Mr. Chase, podeu sortir, respectivament. La meva relació amb Pedrolo comença a finals dels anys cinquanta. Llavors, lector impenitent, vaig anar un Dia del Llibre a les golfes de la llibreria Catalònia, llavors Casa del Libro i ara no sé què... Si hi havia cua davant les taules de Tomás Salvador o José María Gironella, no hi havia ningú davant uns joves Capmany, Espinàs i Pedrolo, que s'entretenien parlant entre ells.
Vaig conjurar-me a donar-los feina l’any següent, que va ser quan m’hi vaig presentar amb una cartera farcida dels llibres que havien publicat, i que comprava religiosament, per donarlos una mica de feina. M’he fet vell, els records es fonen i confesso que hi ha tantes coses noves que no he tingut temps per rellegir-los. Tinc un record especial pel Procés de contradicció suficient, Cops de bec a Pasadena, Domilici provisional i, especialment, pel cicle d’onze volums Temps obert, que, al meu parer, representa un dels intents més ambiciosos que es pot arribar a formular un novel·lista.

T’interessa la figura intel·lectual de Pedrolo? Què t’atreu o et desagrada més de la seva personalitat d’escriptor compromès/polemista?
M’interessa, i molt, el novel·lista, l’artista capaç de furgar fins a les últimes conseqüències l’essència dels humans. En una ocasió que, casualment, des d’una revista gastronòmica,  em van demanar un article sobre ell, vaig poder comprovar algunes de les preocupacions que el novel·lista sentia per l’home. Mentre podia presentar tota mena de descripcions sobre professions curioses, situacions enigmàtiques, un divers catàleg de posicions eròtiques, un ventall de clergues, xerrameques i miraclers que curen de gràcia imposant o no les mans, no hi vaig trobar cap aportació especial als paladars refinats, als restaurants que avui dia fan filigranes. Els seus personatges menjaven per viure i no a l'inrevés. No és el mateix cas del tabac: qualsevol metge s’esveraria davant la quantitat de cigarretes que no paren de fumar

Has agafat algun motiu de l’obra de Pedrolo en la teva obra personal? I si ho has fet, per què?   
Ja fa una pila d’anys que em va explicar que quan la censura va desaparèixer i va poder publicar tot el que fins aquell moment li havien prohibit, va destruir tres novel·les, els originals de les quals m’havia deixat llegir, i que jo considerava del tot publicables. Per a ell, però, en aquell moment ja no responien a la seva idea del que havia de ser la seva obra. Impressionat per aquest fet insòlit, vaig escriure i li vaig dedicar la novel·la S’ha acabat el bròquil,  en què una parella que també ho sabia, aconseguia infiltrar-se en els arxius del Ministerio, es rebolcaven sobre els originals rebutjats a tota mena d’autors i localitzaven aquells tres originals pedrolians amb la intenció de fer-los passar com a propis i cobrar les bestretes corresponents abans que es destapés el frau. A la novel·la,  no se’n sortien. I em consta, perquè ell mateix va tenir la sinceritat de dir-m’ho, que a en Pedrolo aquella novel·la no li va agradar gens. 

Penses que la narrativa catalana actual seria diferent sense Pedrolo? 
No t’ho sabria dir. És possible. El problema de cara als autors més joves és que l’única referència que tenien d’ell fins ara era el Mecanoscrit, un llibre que Pedrolo va escriure com un divertiment i que mai no va pensar que durant una llarga temporada seria l’única referència que el públic tindria de la seva obra. És evident que a mi, al principi d’emprendre l’ofici, em va influir, però a mesura que m’ho prenia més professionalment vaig intentar trobar el meu camí. Em consta que a la gent de l’Ofèlia Dracs i a la generació dels setanta ens interessaven molt la seva persona i la seva obra, però també em consta que cadascú s’ha espavilat per escriure d’acord amb la seva personalitat.

Què penses de les celebracions i centenaris? 
Que m’agradaria que no fossin imprescindibles per recuperar l’obra dels nostres artistes i intel·lectuals, ja que això voldria dir que tenim ben presents aquells que s’ho mereixen. Però, ja que el públic en general és tan desmemoriat, ja m’està bé que de tant en tant serveixen perquè se’n parli, es recuperi la seva memòria i, sobretot, la seva obra. Aquest any és un bon any de centenaris literaris. A veure si ens despertem, assaltem les llibreries i ens desdinerem comprant les obres d’uns autors que mai no haurien de passar de moda.
Amén.    

NOTA: L'autor va respondre aquesta entrevista el febrer de 2018 per col·laborar en un article que estava escrivint amb motiu de "L'any Pedrolo.

Cap comentari:

Publica un comentari