divendres, 13 d’abril de 2018

Josep-Francesc Delgado parla de Manuel de Pedrolo

Enllaç de la fotografia
Josep-Francesc Delgado (Barcelona 1960) és professor, editor i escriptor (novel·la juvenil).



Has llegit alguna cosa de Manuel de Pedrolo? En el cas que l’hagis llegit, recordes què n’has llegit i quan?
Vaig llegir-ne aquestes obres de teatre a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta quan també estava llegint el teatre de l'absurd francès de Jean Paul Sartre. Llavors jo era un adolescent: Cruma, Homes i No, Situació bis, Darrera versió, per ara, D'ara a demà: comèdia en un acte. Ja a finals dels vuitanta vaig entrar en algunes de les seves novel·les i les seves narracions: Joc brut, M'enterro en els fonaments, Mecanoscrit del segon origen. De narrativa breu, Trajecte final

Del que n’has llegit, què t’interessa més i per què?
Sens dubte, les seves narracions de ciència ficció i els articles que escrivia a l'Avui els darrers anys. Joc brut em va sorprendre per la perfecció en la construcció de la trama. El conte de ciència ficció que m'agrada més d'ell és El regresiu, el trobo particularment intens a nivell emocional i és interessant perquè el to narratiu, en canvi, està marcat per l'objectivisme.

T’interessa la figura intel·lectual de Pedrolo? Què t’atreu o et desagrada més de la seva personalitat d’escriptor compromès/polemista?
En aquest país hi ha hagut escriptors marginats per les seves idees polítiques des de la Generalitat. Els dos casos més sonors són Pere IV i Pedrolo, el primer per les seves crítiques a Jordi Pujol i el segon perquè argumentava l'independentisme quan el partit de Pujol no n'era. Recordo que durant els darrers anys Pedrolo anava a veure el meu oncle, que li havia publicat part del teatre: congeniaven força pel que toca a les idees. A mi se m'encongia el cor perquè el meu oncle em deia que el veia una mica sol.  M'agradaven els seus articles de l'Avui perquè hi sintonitzava.

Hi ha algun contacte (joc intertextual, homenatge, actitud…) entre el que has escrit i l’obra de Pedrolo?
Em sembla que no. Crec que m'ha influït més en el terreny de l'ètica personal i la reivindicació professional que altra cosa. Ara bé, com ell trencava amb la seva tradició més immediata, a mi potser em va ajudar a definir-me com un rara-avis, que és el que és un escriptor català conegut per novel·les situades a l'Himàlaia. Recordo que quan vaig escriure "Si puges al Sagarmatha" un editor català em va dir que estava boig i que el públic català només llegiria els viatges a peu de Josep Maria Espinàs perquè els situava a Catalunya. Potser l'actitud de Pedrolo em va ajudar a ser també un maratonista en solitari. Però estilísticament només m'hi sentia identificat en el fet que era un autor que pensava que la trama del text era important per arribar al públic i jo també ho crec.

Penses que la narrativa catalana actual seria igual/diferent sense Pedrolo?
Crec que no seria igual. Ell estava al corrent de la narrativa en llengua anglesa i francesa com també ho va estar Rodoreda. Rodoreda ens va aportar el psicologisme i la il·lusió d'una narrativitat oral a les antípodes de la narrativa espriuana, Pedrolo la ciència ficció i la novel·la negra. Hi ha gent de la seva generació que l’admirava, com Joaquim Carbó, La Casa sota la sorra és com un 007 i no s'ha dit prou, Carbó ens aporta la novel·la d'espionatge seguint les passes de Pedrolo; el menysteniment pels lllibres de públic juvenil al nostre país ha impedit que se li reconegués. Crec que aquests escriptors, pel que toca a modernització, van fer una aportació molt més important que Riba, Espriu o Sarsanedas que continuaven tradicions anterios a la primera guerra mundial.

Què penses de les celebracions i centenaris?
Penso que són necessaris, però que en el nostre país sovint acaben adquirint un tint necrofílic perquè acabem celebrant centenaris d'escriptors que foren marginats en vida. En el cas de Pedrolo, si més no, hi ha un altre element diferent pel seu èxit com a novel·lista, que mitiga una mica la seva marginació. Però la marginació a la qual fou sotmès per les seves idees polítiques fa que en el seu cas, segons d'on vinguin els centeraris, regni encara més la hipocresia. Ara bé, potser hi ha tanta hipocresia com ignorància i minorització; novel·les com K.L.Reich no han estat rescatades fins fa pocs anys i suposo que l'exili de Piniella hi té a veure. És estrany, per exemple, que la democràcia cristiana catalana hagi trigat a rescatar Incerta glòria quaranta anys sent, com és, una novel·la escrita per un ex-comunista reconvertit als cristianisme... Hi pot fer que vivim en un país que encara no llegeix prou? Sens dubte, però també hi fa que vivim en un país amb pocs altaveus i, els que hi ha, estan controlats políticament.

NOTA: L'autor va respondre aquesta entrevista el febrer de 2018 per col·laborar en un article que estava escrivint amb motiu de "L'any Pedrolo.

Cap comentari:

Publica un comentari