 |
| L'illa del tresor |
Els qui ja coneixem l’obra d’en Lluís Figuerola ens alegrarem de retrobar-hi la veu propera, senzilla, que apel·la als sentits, el llenguatge entenedor i alhora bell, polit, el to de proximitat i confidència que ens parla de l’experiència, d’una vida que podria ser la nostra, del goig, de les pors i de la pèrdua.
Però, més enllà del que ja hi esperem, vegem què ens diu de nou aquest llibre, que s’organitza en una nota inicial, tres apartats i unes paraules finals.
La nota inicial porta el títol de «Com si fos un pròleg» i ens anuncia el to del que vindrà. Hi endevinem una escriptura personal, directa, íntima, que ens diu que evocarà paisatges (interiors i exteriors) i ens parla d’un poeta que necessita la música. Una declaració d’intencions que ens convida a anar endavant.
Tot seguit hi ha un capítol més breu que els dos que el segueixen, que porta el títol de «Divagacions de casa estant» i està encapçalat per una cita de Charles Chaplin que diu:
El cor i la ment…
vet aquí l’enigma.
Podríem passar de llarg aquesta cita, però és interessant que ens hi aturem perquè el dístic ens prepara perquè enfoquem la mirada al que ens espera pàgines endins. El cor i la ment. Emocions i reflexions, conceptes. Estem avisats.
De seguida ens submergim en la lectura d’impressions del viure diari que arrenquen una reflexió. Una mena de capítols de proverbis. El poeta se’ns apareix com un contemplatiu, però també com un trapella, amant del joc de paraules perquè ordena amb versos precisos, amb frases curtes, amb textos molt breus, un món quotidià d’aspecte banal que no tindria altra importància si no hi jugués per treure’n una ensenyança. De manera que les pàgines encadenen sentències, dubtes, somriures, ironies, com si ens digués que a la vida no hi ha detall absurd o inútil si ens fa pensar. El punt de partida és sempre un fet quotidià, de manera que els lectors el sentim proper i fins i tot nostre, perquè ens parla de rutines que tenim en comú, i amb aquest mateix aire de no dir res hi apareixen coses serioses com l’amor, el sexe, la transcendència, la solitud… Són proverbis, dites, sentències. En algun moment m’ha recordat els jocs de paraules d’alguns poetes avantguardistes. A través de textos breus i sentències tallants, es fa patent el cos, el gest, el que és físic. Diu: «Escriure a mà és com fer paret seca». I no és cap broma. La paraula atrapa al vol instants que passarien sense deixar cap senyal i en fa un motiu de reflexió, de gaudi, de sorpresa, de dubte. En altres moments he pensat en Joan Fuster.
 |
| Lluís Figuerola |
En aquest bloc es comença a perfilar el sentit que l’autor dona a l’illa del tresor.
Tothom hauria de tenir la seva illa del tresor, tothom.
Sigui al bell mig de la mar serena
o en un racó del pensament (p. 31).
De manera que descobrim, de moment, que l’illa del tresor no és només un indret o un paisatge, sinó que tal vegada és una manera de viure.
El capítol següent, un dels dos blocs extensos del llibre, porta el títol de «L’illa del tresor (estiu)» i l’encapçalen uns versos de Gabriel Guasch (p. 33).
Aquí també ens trobem textos molt breus que evoquen paisatges físics (la masia), mentals o fins i tot conceptes. Se’ns hi parla de l’illa del tresor com a paradís perdut, a la manera de com Machado evocava la infantesa com a pàtria. Hi trobem belles imatges de “locus amoenus”, d’espai idíl·lic on el poeta és feliç, i estampes que descriuen i desitgen el viure senzill, horacià, on la presència d’un únic arbre pot produir el mateix gaudi que despertaria un bosc sencer. El locus amoenus, la vida senzilla del qui no necessita res més, es un lloc solitari, que no freqüenta gaire gent, però on sempre hi trobem la Joana.
En aquest apartat, el poeta s’aboca a la contemplació: els ocells, la figuera, la terra resseca que vol la pluja… Els lectors podem sentir la necessitat de conèixer els noms dels ocells o aquesta set de la terra com a necessitats íntimes.
De sobte, la contemplació i el tedi estiuencs, el paradís del viure senzill, es trenquen per l’arribada d’un avís de Mallorca, on un amic, poeta i pescador, acaba de morir. Aquesta crida i el viatge subsegüent preparen l’obertura del bloc que ve a continuació.
«Aires de tramuntana (tardor)» s’aixopluga sota la cita d’un text meu, que agraeixo, perquè aquest apartat del llibre és especialment bell i sentit.
Déu és blau, escriu en arribar a Mallorca i enamorar-se tot d’una dels colors del cel i del mar. I Mallorca, aquesta illa del tresor on vivia l’amic, ofereix al poeta el pretext per retrobar paisatges, sensacions, petits gaudis i meravelles exultants. Però sobretot per parlar del goig de viure i de l’amistat, de l’amor.
Temps enrere, evoca, ell i l’amic absent van comparar les illes del tresor respectives mirant la mar que les separava. Un i altre se sentien germans. I comprovaren que les seves illes del tresor s’assemblen en la seva bellesa senzilla, primigènia, en els colors i l’aridesa dels camps, els conreus, les olors i les menges. Una altra vegada la terra. I el bocí petit, suficient al poeta, per omplir el desig tant com una illa sencera:
En Joan m’ha portat a veure un camp d’oliveres mallorquines. N’hi havia més de tres-centes i són mil·lenàries, descomunals!
A la meva illa només en tinc tres, però és igual. Encara me les estimo més per modestes i solitàries.
No he pogut evitar de pensar en el baobab solitari del Petit Príncep.
Més endavant hi torna, parlant d’aquell bocí de terra al peu de Miramar. «El meu trosset és la meva illa del tresor».
En aquest apartat hi trobem la cita de poetes i poemes, la descripció de paisatges i músiques, el goig de l’amistat i la presència sempre càlida i amorosa de la Joana. Són gairebé tots textos breus, emotius i plens de sensualitat, on el lector comparteix impressions i sentiments a flor de pell. I el poeta, embadalit, sembla que ens digui: com és possible tanta bellesa?
El retorn, com si el poeta deixés enrere aquell espai màgic en què un dia va viure i va ser feliç (recordem que a l’inici d’aquest llibre parlava de la infantesa com d’una illa del tresor), assumeix la distància entre el desig (o el somni) i la realitat. I escriu, amb ressons claríssims de Salvador Espriu:
Sé que trobaré la meva illa pobra, bruta, eixarreïda i abandonada. Però és igual…
I és que aquest és el seu espai, el seu tresor, l’indret de la memòria i de l’escriptura on, mentre el gest hi sigui, mentre no arribi l’hivern, tornaran a néixer paraules i versos. La seva illa del tresor.
