El Pou (fragment)

Va passar ara fa seixanta-cinc anys, a la tarda, a la mateixa casa on visc. La Teresa és la meva àvia i l'Annita la seva germana, el Jaume el meu padrí (l'avi), en Xavier el meu pare i la Rossita la seva cosina. El madrilenyo és un dels quatre maquis que havien viscut a la nostra masia, on feien un pou. La novel.la "El Pou" encara és inèdita. Publico aquest fragment en homenatge a tota aquella gent, a la seva causa i al seu silenci.

imatge d'un dels "rotlles" del Consell de Guerra Sumaríssim 35.836, conegut com dels "Vuitanta", on es llegeix el nom del meu padrí.

  15 d’abril de 1947

masia Cardellà, Valls

Els dos homes arriben a la masia Cardellà a primera hora de la tarda. La Teresa encara no ha tornat i l’Annita se’ls mira com vénen caminant pel passeig, entre baladres i lilàs florits. Abans que els pugui dir res, un dels homes, prim i moreno, vestit amb robra d’obrer, se li avança.

-Vengo de parte de Jaime para ver a Luís.

Ella reconeix la contrassenya, els fa entrar i els convida a seure.

-Ara l’aviso. Que voleu menjar re?

L’home que ha parlat fa que no amb el cap, però l’altre se la queda mirant. No sap si és que no l’ha entès o vol saber si de debò li daria alguna cosa. Fa cara de no gastar prou salut.

-Podé no heu dinat... us puc donar un plat de sopes...

-Gracias, avise a Luís, por favor.

"Afectes", de Gabriel Guasch

Si algú no coneix encara la poesia de Gabriel Guasch, aquest és un bon motiu per entrar-hi. Des d'aquú podrem endinsar-nos a poc a poc, en les distàncies curtes, en la resta de poemaris publicats de l'autor, que podrem anar enllaçant amb la mateixa sezillesa del qui recull fulles i les ensaca al final de la tardor... sempre hi ha aquella fulla nova per recollir, sempre hi ha el desfici de fer una passa més, i l'espai s'eixampla de mica en mica, i de sobte ens adonem que hem caminat fins molt lluny i no sabríem dir com és que ens hi han portat les nostres passes.

Del pantone irlandès de la gamma de verds

Sobre el llibre de poemes de Marcel Riera: Llum d'Irlanda

Acabo de llegir, en una primera caminada, el poemari de Marcel Riera que va guanyar el premi Carles Riba 2011 i encara em ballen als ulls, a les orelles, als llavis, les sensacions que m'ha despertat la lectura. Primer sensacions, després impressions, al capdavall, idees. Sensació d'un ritme sostingut que arrossega de manera eficaç un enfilall bellíssim de paraules i imatges. Riquesa dels mots. I sempre el ritme de fons, com l'anada i vinguda de les ones, com la pluja que ho amara tot i que, quan finalment cessa és perquè ja falta molt poc perquè recomenci, com la lluor dels fars en la nit que guien el mariner per la boira de la desesperació i de la fam, el senyal d'un port de salvació que pot venir d'Amèrica.

De llibres, criatures i llops

Anava al darrere del mite de Licàon, la primera de les Metamorfosis d'Ovidi, relatada després de la seva meravellosa història de la creació del món i de les diverses eres (l'edat d'or, la d'argent, la de bronze i la de ferro, darrere les quals va venir el càstig: el diluvi), quan la meva llibretera de capçalera em va posar a les mans un llibre que en un primer moment vaig estar temptada de rebutjar: era El pequeño salvaje, de T.C. Boyle.