diumenge, 15 d’abril del 2012

El Pou (fragment)

Va passar ara fa seixanta-cinc anys, a la tarda, a la mateixa casa on visc. La Teresa és la meva àvia i l'Annita la seva germana, el Jaume el meu padrí (l'avi), en Xavier el meu pare i la Rossita la seva cosina. El madrilenyo és un dels quatre maquis que havien viscut a la nostra masia, on feien un pou. La novel.la "El Pou" encara és inèdita. Publico aquest fragment en homenatge a tota aquella gent, a la seva causa i al seu silenci.


imatge d'un dels "rotlles" del Consell de Guerra Sumaríssim 35.836, conegut com dels "Vuitanta", on es llegeix el nom del meu padrí.

  15 d’abril de 1947
masia Cardellà, Valls

Els dos homes arriben a la masia Cardellà a primera hora de la tarda. La Teresa encara no ha tornat i l’Annita se’ls mira com vénen caminant pel passeig, entre baladres i lilàs florits. Abans que els pugui dir res, un dels homes, prim i moreno, vestit amb robra d’obrer, se li avança.
-Vengo de parte de Jaime para ver a Luís.
Ella reconeix la contrassenya, els fa entrar i els convida a seure.
-Ara l’aviso. Que voleu menjar re?
L’home que ha parlat fa que no amb el cap, però l’altre se la queda mirant. No sap si és que no l’ha entès o vol saber si de debò li daria alguna cosa. Fa cara de no gastar prou salut.
-Podé no heu dinat... us puc donar un plat de sopes...
-Gracias, avise a Luís, por favor.
El madrilenyo ve del pou espolsant-se els pantalons, saluda els homes i es fiquen al menjador com a bons camarades. Al cap d’una estona encara els sent que parlen i riuen, però no els entén, i no en fa més cas perquè ella no s’hi ha de ficar, i perquè a més a més arriba la Rosa Sabaté, que passa moltes tardes quan baixa de veure els seus pares, que viuen en una masia més amunt. Normalment es queda una estona a cosir amb la Teresa i l’Annita, s’expliquen novetats. No és l’única que ve a passar les tardes, de vegades són tres o quatre dones més, el Jaume els diu les cotorres. És difícil imaginar-se que es passin informacions del Secretariat de la Dona i que estan al dia de tot. Només es troben i cusen i xerren... ningú no els veu mai que portin papers. Fa temps que estan avisades que han d’anar amb compte.
Ara el Jaume està plantant les tomaqueres a la feixa que hi ha damunt del camí, prop de la bassa. Les ha tretes del planter aquest matí i ara ha d’esperar que arrelin a la terra. Quan estiguin per enfilar-se, clavarà les canyes. Demà plantarà les albergínies i les pebroteres. Amb sort, per sant Joan podran començar a collir.
Des d’allà on és en Jaume no veu l’entrada de la porta de ferro i no sap que tenen visita. Quan arriba a la galeria veu els homes que surten de dintre, rient, n’hi ha un que dóna copets a l’esquena del madrilenyo. Vaja, així que el deuen haver vingut a buscar, pensa el Jaume, millor, pobre xicot, encara que no m’acabés lo pou no’m faria re, ja tampoc no deu faltar gaire... Els saluda d’un cop de cap, sense obrir boca, perquè ell no n’ha de fer re del que es portin entre mans, i es toca la visera de la gorra, molla de suor.
Amb aquestes que de sobte un dels dos homes emmanilla el madrilenyo i en un aclucar d’ulls que tenen la masia rodejada de guàrdiacivils.
La Rosa xiscla.
-¿Quién es esa mujer? –pregunta el de la cara de fam.
L’home de la Rosa va arribar fa poc més d’un any i mig d’un camp de concentració. Quan veu els civils, té por que l’hi tornin a prendre.
-És una visita, ha vingut a passar la tarda, té els pares... –diu l’Annita.
S’ha posat al davant de la Rosa provant de protegir-la, però no la deixen acabar de parlar. També l’emmanillen, ella i el Jaume.
-¿Dónde está tu mujer? –li pregunten al pagès.
-No hi és... se’n va anar –diu, sempre tan escàs de paraules.
-Vaya, así que te ha dejao... ¡la vieja de los cojones! –riu el policia.
No li dirà re, que pensi el que vulgui, ell no és dels seus.
Mentre els vigilen els civils, amb en Luís de rossegons, els dos policies que han arribat disfressats d’obrers remenen damunt davall tota la masia. Al cap de no-res, perquè la casa és petita i aviat està tot regirat, baixen les escales amb una pistola que el madrilenyo diu que tenia sota el coixí, per si venia un dia com el d’avui i l’havia de fer servir, i un parell de publicacions clandestines amagades dintre d’una revista de passatemps que el Luís sempre arrossegava a tot arreu.
Els fan caminar a empentes cap a la carretera, l’Annita, el Jaume i el Luís, i els fiquen en dos cotxes negres i grossos, boteruts, de la Brigada Político-social de Barcelona. Al Portal Nou i fins al pont hi ha tot de gent que mira aquell desplegament a la carretera. El Jaume no sap què faran amb la pobra Rosa, si també se l’enduran, ves quina mala sort. Abans del vespre ells tres són a la comissaria de la Via Laietana de Barcelona, en mans de la Brigada Político-social, i comença la roda de mastegots i de preguntes.
El Jaume no coneix ningú de tota aquella gent.

 Quan en Xavier plega de treballar, ja no té temps d’arribar a la masia. Tot just travessa la porta de ferro, un núvol de guàrdiacivils el rodeja i l’emmanilla, de la mateixa manera com ho han fet abans amb son cosí més gran, el de disset anys.
-On és la meva família? –pregunta-, què passa?
Però ningú no li diu res. No sap si se’ls han endut, ni qui hi havia a la masia quan ha arribat la Guàrdia Civil, ni on són els nens. El porten a Tarragona, vint quilòmetres interminables per donar voltes a les preguntes que no tenen resposta, per preparar les respostes a unes preguntes que no podrà evitar, fins als soterranis de la casa de la Punxa, on hi ha la comissaria de policia, que te muevas, coño, després sap que el seu cosí gran també hi és.
 
Des de la sortida de la fàbrica de pells de ca Rull, on treballava la Rossita, es veu la masia Cardellà dalt d’un turó, a l’altra banda del pont, i també es veu ben a les clares tot el tram de carretera que arriba fins a la porta de ferro, al capdamunt de la costa. Els treballadors havien estat mirant tota la tarda des de les finestres.
-No ho he explicat mai a ningú, ni als meus fills –diu.
Desenterrar imatges de fa més de seixanta anys és com treure la runa d’un pou... un cop començat, uns records s’enfilen amb uns altres, colors, olors, sorolls, cares i llocs, gestos, indicis, motius... l’arqueologia completa d’una franja de vida que havia quedat mal enterrada durant tant de temps.

Era a la tarda, explica, sortint de treballar vaig veure que hi havia un munt de Guàrdia Civil a la carretera. Vaig pensar que havien vingut pels de la masia del davant, sovint es barallaven i cridaven, voy a llamar a la guardia civil!, però n’hi havia molts, i llavors me’n vaig anar a ca Dasca, a la perfumeria, a preguntar si sabien què passava. I em van dir: els han agafat. Es van emportar tots els que hi havia a la masia. Era a la tarda, no sé a quina hora, però els nens ja havien sortit d’escola. Es van emportar el Joan, ton pare... tots, menys els nens. El Joan el van haver de deixar anar... s’hi va estar cosa d’un mes. Quan va arribar, tenia la camisa que no li tocava a la pell, tota encetada, i ell estava com avergonyit, no gosava dir que li havien pegat.

A la fotografia, els meus avis a la "masia Cardellà"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada