Va passar ara fa seixanta-cinc anys, a la tarda, a la mateixa casa on visc. La Teresa és la meva àvia i l'Annita la seva germana, el Jaume el meu padrí (l'avi), en Xavier el meu pare i la Rossita la seva cosina. El madrilenyo és un dels quatre maquis que havien viscut a la nostra masia, on feien un pou. La novel.la "El Pou" encara és inèdita. Publico aquest fragment en homenatge a tota aquella gent, a la seva causa i al seu silenci.
imatge
d'un dels "rotlles" del Consell de Guerra Sumaríssim 35.836, conegut
com dels "Vuitanta", on es llegeix el nom del meu padrí.
15 d’abril de 1947
masia
Cardellà, Valls
Els dos homes arriben a la masia Cardellà a primera hora de la
tarda. La Teresa encara no ha tornat i l’Annita se’ls mira com vénen caminant
pel passeig, entre baladres i lilàs florits. Abans que els pugui dir res, un
dels homes, prim i moreno, vestit amb robra d’obrer, se li avança.
-Vengo
de parte de Jaime para ver a Luís.
Ella reconeix la contrassenya, els fa entrar
i els convida a seure.
-Ara l’aviso. Que voleu menjar re?
L’home que ha parlat fa que no amb el cap,
però l’altre se la queda mirant. No sap si és que no l’ha entès o vol saber si
de debò li daria alguna cosa. Fa cara de no gastar prou salut.
-Podé
no heu dinat... us puc donar un plat de sopes...
El madrilenyo
ve del pou espolsant-se els pantalons, saluda els homes i es fiquen al menjador
com a bons camarades. Al cap d’una estona encara els sent que parlen i riuen,
però no els entén, i no en fa més cas perquè ella no s’hi ha de ficar, i perquè
a més a més arriba la Rosa Sabaté, que passa moltes tardes quan baixa de veure
els seus pares, que viuen en una masia més amunt. Normalment es queda una
estona a cosir amb la Teresa i l’Annita, s’expliquen novetats. No és l’única
que ve a passar les tardes, de vegades són tres o quatre dones més, el Jaume
els diu les cotorres. És difícil imaginar-se que es passin informacions
del Secretariat de la Dona i que estan al dia de tot. Només es troben i cusen i
xerren... ningú no els veu mai que portin papers. Fa temps que estan avisades
que han d’anar amb compte.
Ara el Jaume està plantant les tomaqueres a
la feixa que hi ha damunt del camí, prop de la bassa. Les ha tretes del planter
aquest matí i ara ha d’esperar que arrelin a la terra. Quan estiguin per
enfilar-se, clavarà les canyes. Demà plantarà les albergínies i les pebroteres.
Amb sort, per sant Joan podran començar a collir.
Des d’allà on és en Jaume no veu l’entrada de
la porta de ferro i no sap que tenen visita. Quan arriba a la galeria veu els
homes que surten de dintre, rient, n’hi ha un que dóna copets a l’esquena del madrilenyo. Vaja, així que el deuen
haver vingut a buscar, pensa el Jaume, millor, pobre xicot, encara que no
m’acabés lo pou no’m faria re, ja tampoc no deu faltar gaire... Els saluda d’un
cop de cap, sense obrir boca, perquè ell no n’ha de fer re del que es portin
entre mans, i es toca la visera de la gorra, molla de suor.
Amb aquestes que de sobte un dels dos homes
emmanilla el madrilenyo i en un
aclucar d’ulls que tenen la masia rodejada de guàrdiacivils.
La Rosa xiscla.
-¿Quién
es esa mujer? –pregunta el de la cara de fam.
L’home de la Rosa va arribar fa poc més d’un
any i mig d’un camp de concentració. Quan veu els civils, té por que l’hi tornin a prendre.
-És una visita, ha vingut a passar la tarda,
té els pares... –diu l’Annita.
S’ha posat al davant de la Rosa provant de
protegir-la, però no la deixen acabar de parlar. També l’emmanillen, ella i el
Jaume.
-¿Dónde
está tu mujer? –li pregunten al pagès.
-No hi és... se’n va anar –diu, sempre tan
escàs de paraules.
-Vaya,
así que te ha dejao... ¡la vieja de los cojones! –riu el policia.
No li dirà re, que pensi el que vulgui, ell
no és dels seus.
Mentre els vigilen els civils, amb en Luís de
rossegons, els dos policies que han arribat disfressats d’obrers remenen damunt
davall tota la masia. Al cap de no-res, perquè la casa és petita i aviat està
tot regirat, baixen les escales amb una pistola que el madrilenyo diu que tenia sota el coixí, per si venia un dia com el
d’avui i l’havia de fer servir, i un parell de publicacions clandestines
amagades dintre d’una revista de passatemps que el Luís sempre arrossegava a
tot arreu.
Els fan caminar a empentes cap a la
carretera, l’Annita, el Jaume i el Luís, i els fiquen en dos cotxes negres i
grossos, boteruts, de la Brigada Político-social de Barcelona. Al Portal Nou i
fins al pont hi ha tot de gent que mira aquell desplegament a la carretera. El
Jaume no sap què faran amb la pobra Rosa, si també se l’enduran, ves quina mala
sort. Abans del vespre ells tres són a la comissaria de la Via Laietana de
Barcelona, en mans de la Brigada Político-social, i comença la roda de mastegots i de preguntes.
El Jaume no coneix ningú de tota aquella
gent.
Quan en Xavier plega de treballar, ja no té
temps d’arribar a la masia. Tot just travessa la porta de ferro, un núvol de guàrdiacivils el rodeja i l’emmanilla,
de la mateixa manera com ho han fet abans amb son cosí més gran, el de disset
anys.
-On és la meva família? –pregunta-, què
passa?
Però ningú no li diu res. No sap si se’ls han
endut, ni qui hi havia a la masia quan ha arribat la Guàrdia Civil, ni on són
els nens. El porten a Tarragona, vint quilòmetres interminables per donar
voltes a les preguntes que no tenen resposta, per preparar les respostes a unes
preguntes que no podrà evitar, fins als soterranis de la casa de la Punxa, on
hi ha la comissaria de policia, que te
muevas, coño, després sap que el seu cosí gran també hi és.
Des de la sortida de la fàbrica de pells de
ca Rull, on treballava la Rossita, es veu la masia Cardellà dalt d’un turó, a l’altra banda del pont, i també es
veu ben a les clares tot el tram de carretera que arriba fins a la porta de
ferro, al capdamunt de la costa. Els treballadors havien estat mirant tota la
tarda des de les finestres.
-No ho he explicat mai a ningú, ni als meus
fills –diu.
Desenterrar imatges de fa més de seixanta
anys és com treure la runa d’un pou... un cop començat, uns records s’enfilen
amb uns altres, colors, olors, sorolls, cares i llocs, gestos, indicis,
motius... l’arqueologia completa d’una franja de vida que havia quedat mal enterrada
durant tant de temps.
A la fotografia, els meus avis a la "masia Cardellà"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada