El pare havia desmuntat el lateral de la Lambretta i tenia les mans brutes de pols i d'aquell greix fosc que rodeja els motors. La mare sabia que aquell drap no tindria retorn i buscava alguna cosa que ja no hagués de fer servir a la panera de la roba vella. El cassigall encara seria útil unes quantes vegades més abans de llençar-lo. Era un temps en què tot s'aprofitava.
Mai no he fet servir aquesta paraula sinó amb el pare, i no he sentit que ningú al meu voltant la digués. Ell sí, i el padrí i la iaia, que venien de Vallbona de les Monges i Sant Martí de Maldà. Era un temps en què fins i tot un drap inútil podia tenir el seu sentit de ser.
Vaig veure la invitació al bloc d'en Víctor Pàmies per participar a APARAULA'M, una celebració de l'Institut d'Estudis Catalans. Aquesta és la meva paraula.
Bonica paraula i pel que sembla molt entranyable.
ResponEliminaJo faig servir un parrac al poble i un drap vell a ciutat.
Cassigall, molt bonica! Gràcies per compartir-la!
ResponEliminaHumil i estimat.
ResponEliminaPronuncia curiosa, senzilla utilitat. Meravellosa paraula!
ResponElimina