dilluns, 28 de maig de 2012

Avel·lí Artís Gener, "Tísner", 100 anys.

Els gossos d'Acteó.

El dia de sant Jordi de 1983 en Tísner i jo vam anar tot el dia amunt i avall, de la mà d'Edicions 62, signant llibres. Aleshores ja érem amics. Potser per això, amb aquella generositat desmesurada (sempre donava molt més del que rebia), em va estampar aquesta dedicatòria a "Els gossos d'Acteó": "A la Margarida Aritzeta, amb una devoció que no necessita exageració, ni ditirambe". Jo aleshores era una aprenent, que escoltava fascinada com aquell home m'explicava amb molta ironia i gens de fúria que l'editorial li havia canviat el nom del mite ("Acteon" sona castellà, li van dir) i li havia escapçat sensiblement la novel.la (on va, home de Déu, a escriure tantes pàgines!!!), i era jo qui s'enfadava.

Ara, al cap dels anys, rellegeixo la novel.la, que encara trobo del tot actual, sobretot en aquell passatge en què parla del mite d'Acteon. Per fer memòria, trobem Acteon a Les Metamorfosis d'Ovidi, i allà es conta com aquell caçador, transformat al seu torn en cérvol pels déus, va ser atacat i destrossat fins a la mort per la seva pròpia gossada.

A la novel.la d'en Tísner, el mite és una metàfora del creixement urbanístic, de la transformació dels pobles antics en viles modernes a l'inici de l'etapa turística (anys 60), quan allò que ens havia de servir per millorar (el progrés, el capital, el creixement) ens va acabar devorant.

El protagonista, empès per la misèria, havia venut l'antiga caseta de pescadors dels pares i se n'havia anat a viure a la capital. Anys després, torna al poble per ensenyar el lloc on va néixer a una companya.

"Era realment l'amfitrió però d'un seu poble que no era el seu. Ni s'hi assemblava gens ni gota. Havia perdut irremissiblement el seu caràcter, la seva bella condició d'haver estat bastit exactament a l'escala humana, i ara era una cosa híbrida, com l'esborrany d'una absurda Copacabana plantada al Mediterrani. La pretesa civilització l'havia destrossat sense pietat, com un Acteó devorat pels seus mastins. Ara tenia port: una muralla pedregosa avançava en línia recta mar endins i girava bruscament cap a l'esquerra/ cap a babord/ i a l'extrem hi havia un far, una mena de torre d'escacs pintada amb franges horitzontals blanques i vermelles -com els muntants d'una porta de taller mecànic-, i en certa manera era un bon símbol, car tot l'aspecte artesà de la pesca havia desaparegut i en aquest moll hi havia atracades una pila de grosses embarcacions d'altura que haurien fet enrogir de vergonya les sardinaleres de l'Aureli Manonelles. Sí: el port semblava molt més un dipòsit de màquines en reparació que no pas una bonancenca cala de refugi.

L'onada engolidora havia arrasat totes les cases del primer rengle de mar. Havia estat un singular temporal que, en comptes d'omplir la platja de derelictes i detritus, de deixalles vingudes de qui sap on, hi havia plantat una grotesca muralla de monstruosos blocs, edificis d'un terrible estil mesquí, l'estil del no-estil, subordinats a un funcionalisme estèril i uniformador, que excloïa tot gènere de fantasia. Era el funcionalisme basat en el càlcul de pams quadrats, un espai tan petit que no hi cap la imaginació."

Sóc del Camp de Tarragona i sé evocar els paisatges d'abans de la muralla d'apartaments i hotels que s'aboquen a mar...i sé preveure el futur, quan Acteon continuarà sucumbint a la gossada que des de fa cinquanta anys ens estan devorant de viu en viu.

Avui més que mai, recordo en Tísner, l'amic, el mestre. I les seves obres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada