Del pantone irlandès de la gamma de verds

Sobre el llibre de poemes de Marcel Riera: Llum d'Irlanda

Acabo de llegir, en una primera caminada, el poemari de Marcel Riera que va guanyar el premi Carles Riba 2011 i encara em ballen als ulls, a les orelles, als llavis, les sensacions que m'ha despertat la lectura. Primer sensacions, després impressions, al capdavall, idees. Sensació d'un ritme sostingut que arrossega de manera eficaç un enfilall bellíssim de paraules i imatges. Riquesa dels mots. I sempre el ritme de fons, com l'anada i vinguda de les ones, com la pluja que ho amara tot i que, quan finalment cessa és perquè ja falta molt poc perquè recomenci, com la lluor dels fars en la nit que guien el mariner per la boira de la desesperació i de la fam, el senyal d'un port de salvació que pot venir d'Amèrica.

Són els verds, les imatges quotidianes, els infants, la dona que amaneix amb destresa, pebre i llimona el pobríssim àpat de patates... són els somnis, les tombes, els cafès i la guiness... i el te tristíssim i la llet de cabra, el gest quotidià, l'amor, i una altra vegada la fam i la vida eterna, i els papistes i el cel i l'infern, perquè el purgatori és alguna cosa que tenim en vida...

Bellíssims retalls de postals de paisatges i vides no viscudes, escrites en "Un fris de marbre blanc guixat amb l'escriptura".

 

Tinc la sensació, després de llegir-lo en una primera correguda apressada, que sóc a l'altra banda d'aquella imatge penjada prop de la finestra on es poden veure la mar i els homes feinejant. Al cap del temps, la mirada enfora, la mar encara hi és, només faltem nosaltres.

Enyorança del que hem perdut sense viure-ho, del temps, dels desigs, del paisatge i el pantone dels verds irlandesos. Enyorança dels sentits, de la vida que conjura la misèria i s'arrela en una terra avara, tot pedra i pluja, que no et pot donar sinó el recer de la mort, i això no obstant, tossudament, una generació i una altra hi sobreviu (amb perdó dels poetes i els déus), mentre una mà perfila els mots escrits una i mil vegades

          Et trobes en província vençuda

i, a sota, borbollegen les fonts del palimsest