De llibres, criatures i llops

Anava al darrere del mite de Licàon, la primera de les Metamorfosis d'Ovidi, relatada després de la seva meravellosa història de la creació del món i de les diverses eres (l'edat d'or, la d'argent, la de bronze i la de ferro, darrere les quals va venir el càstig: el diluvi), quan la meva llibretera de capçalera em va posar a les mans un llibre que en un primer moment vaig estar temptada de rebutjar: era El pequeño salvaje, de T.C. Boyle.

Jo buscava relats literaris (de qualitat) que recreessin aquella metamorfosi i ella m'oferia el relat d'un noiet assalvatjat, criat entre llops, una història verídica ocorreguda als boscos del Llenguadoc a finals del segle XVIII. Per a això ja he llegit el Llibre de la Selva de Kipling, li vaig dir, segur que no el supera. Pren-lo i fulleja'l, em va dir. I ho vaig fer.

En arribar a casa vaig fullejar El pequeño salvaje i ja no el vaig poder deixar. Relat magistral traduït amb mestratge i cura extrems, editat amb la pulcritud d'una editorial (Impedimenta) que em reconcilia amb el gust i amb la vida. És senzillament un relat llarg (o una novel.la curta) meravellós.

Buscava coses com el relat de Boris Vian (1920-1959), Le loup-garou, versió magistral i sarcàstica del vell Licàon d'Ovidi, escrita amb humor i tendresa pels pobres llops, amb la mirada cap a uns éssers humans que, tal com va dir Hobbes, hem esdevingut llops per a nosaltres mateixos. El relat també existeix en català.

He anat mirant, hi ha piles de productes diversos sobre licantropia, però cap com aquests dos. Boris Vian transforma i reescriu el mite d'Ovidi jugant amb la intel.ligència i la complicitat dels lectors, afegint el que el Romanticisme i la cultura popular hi han aportat per la proximitat dels vampirs, Dràcula i les criatures de la nit.

Les històries d'homes assalvatjats, com la de Boyle, que em recordava el personatge de l'Ànima de Solitud, la novel.la de Víctor Català, o el seu home-fera de La pua de rampí... recullen una altra tradició d'homes-llop: els que no es transformen però que porten la fera dintre, que recullen el respecte ancestral que els nostres avantpassats van tenir en la nostra cultura per les feres que els delmaven els ramats, que els arrabassaven la vida. Històries que ens porten a enllaçar amb contes populars i literaris tan coneguts com La Caputxeta vermella (popular, Grimm i Perrault), on hi ha un llop, que per uns moments, com li passa al de Boris Vian, pot viure enganyosament a l'univers dels éssers humans i, mirant-lo a ell, ens fa veure millor com som nosaltres.

Hi ha molts productes de batalla, populars, amb personatges tocats de licantropia. Fins i tot s'han encetat col.leccions editorials sobre homes-llop (suposo que a partir de l'èxit de Crepuscle), però jo em quedo amb la versió del Wolverine per a còmic de Marvel i en cinema X-Men i X-Men 2.

 

Per a què volem males versions o truculències barates, si hi ha relats que són una veritable delícia, un joc per als sentits i per a la intel.ligència?