divendres, 10 de maig de 2013

Isabel-Clara Simó, premi Jaume Fuster de l'AELC 2013



Glossa de l'autora

No és la primera vegada que la Isabel-Clara Simó rep un premi per la seva rica i extensa trajectòria literària. En són testimoni la Creu de Sant Jordi atorgada per la Generalitat de Catalunya el 1999, el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català del 2009, o el Miquelet d’Honor del 2012 per la seva tasca en defensa de la llengua i la cultura del País Valencià.



En aquest sentit també, la seva ciutat natal, Alcoi, l’ha reconegut com a Filla predilecta i li ha lliurat la Medalla d’Or d’Alcoi aquest mateix any. Ha obtingut premis de la crítica, tant al Principat com al País Valencià, en diverses ocasions per unes quantes de les seves novel·les... queda fora de lloc en aquestes alçades, doncs, presentar la guanyadora del Premi Jaume Fuster de l’AELC d’aquest any com algú a qui acabem de descobrir (i celebrar) una magnífica trajectòria literària.
El que fa singular aquest premi, però, i suposo que això és una de les coses que el fa més entranyable, més singular per a un escriptor, és que l’atorguen per votació els col·legues (anava a dir “de ploma”, ara que tothom escriu amb ordinador), vull dir els escriptors.

El tòpic diu que entre nosaltres hi solen haver més punyalades que elogis (com, d’altra banda, em consta que també passa en altres professions). Així doncs, que la majoria d’escriptors vulguin atorgar a algú aquest guardó, que d’altra banda és totalment honorífic, vol dir que qui n’és mereixedor ha aconseguit el consens i el reconeixement indiscutible entre els seus. Que no és poc. Vol dir que aquell reconeixement que abans havien atorgat a la Isabel-Clara Simó les institucions, els editors i llibreters, els crítics, la seva ciutat natal, aquell reconeixement que fa trenta-cinc anys que li atorguen d’una manera devota milers i milers de lectors entusiastes, ara l’hi retem també els escriptors.

Per tant, aquest premi té el seu encant i no és un reconeixement més ni tan sols menor. I, afegit als altres, representa una quantitat descomunal d’allò que els sociòlegs de la literatura (a mi m’agrada citar sempre Pierre Bourdieu) anomenen capital simbòlic.

Però parlem de la guardonada. La Isabel-Clara Simó va néixer a Alcoi en aquella postguerra grisa que ens ha cantat als seus poemes en Vicent Andrés Estellés. Però va créixer a recer d’una família especial, del pare mestre que li estalvia moltes mancances de les escoles de l’època, que li fa de recer i de guia. Va estudiar la seva primera llicenciatura a la Universitat de València i va trobar la seva primera feina com a professora a la ciutat de Figueres, on va conèixer en Xavier Dalfó, el propietari de la revista Canigó, tal com podeu trobar a tots els webs que parlen de l’autora. També hi trobareu, en aquests webs, que en Xavier Dalfó té molta part de culpa, si no tota, que la Isabel es quedés al Principat, que acabés dirigint Canigó i dediqués una part molt important de la seva energia vital, al llarg de tota la vida, al periodisme.

Ha estat, és, un periodisme compromès i combatiu, sense pèls a la llengua... sovint políticament incorrecte. Un periodisme que, n’estic segura, li ha donat l’ofici i la disciplina que més endavant ha desplegat des de l’escriptura de ficció i li ha permès bastir els seus universos de fantasia, galopar a cavall de la imaginació, amb un sòlid domini de la paraula escrita i dels registres que cal usar en cada cas. Una practica periodística que li ha permès imaginar el lector que hi ha a l’altra banda del text quan l’escriptura creativa tendix a l’acte solitari, li ha ensenyat a tenir-lo en compte des de l’inici del procés creatiu, engrapar-lo des de la primera línia dels seus escrits i arrossegar-lo fins al final en un exercici de seducció que periodistes i creadors hem après bé dels vells retòrics. Em sembla que és per això que va aconseguir tan aviat que l’estimessin els lectors, molt abans que la crítica la descobrís i l’honorés. Molt abans que els escriptors ho reconeguéssim oficialment.

Vaig conèixer la Isabel-Clara Simó als primers anys 70. La Isabel i en Xavier, amb dos fills, havien acabat d’arribar a Barcelona per donar una dimensió nacional a Canigó i jo hi acabava d’arribar per estudiar a la universitat. Per tant, la meva coneixença en aquells temps es va forjar des de l’admiració i la distància. Amb el temps vaig aconseguir que m’acceptessin alguns articles al setmanari que dirigia. Ja aleshores era una dona enèrgica, de veu potent i conviccions sòlides, exigent, molt treballadora, intransigent amb els figa-flors i sobretot amb els fatxes… feia de professora de filosofia, era mare de dos fills, de directora d’un periòdic i animadora d’un cercle intel·lectual que girava entorn de la idea d’uns Països Catalans independents i socialistes, era una feminista militant, una lluitadora per totes les causes de la llibertat.
Franco era vell, però era viu.

Li dèiem la Canigona, o la Canigonça. I a través d’ella es teixien complicitats al voltant de la llengua, la cultura, la literatura dels Països Catalans, es teixien vincles entre la gent jove de Catalunya i el País Valencià que escrivia. No podia trigar gaire a escriure ella mateixa literatura de ficció. Però no ho va fer públicament fins el 1978, quan va aconseguir el premi Víctor Català de contes i narracions, un premi que aleshores donava l’entrada al món de les lletres per la porta gran i consagrava com a escriptors els qui el guanyaven.

Des d’aquell recull de contes de 1978, l’autora ha escrit 22 novel·les, 11 reculls de narrativa, 7 obres de literatura infantil i juvenil, 2 reculls de poesia, 6 obres de crítica, estudi o assaig, 3 obres de teatre, ha treballat en guionatge per a la ràdio i la televisió, ha estat traduïda a 9 idiomes.

Les seves darreres obres publicades no són de fa temps: el 2012 publicava Un tros de cel (que molts dels meus alumnes van elegir per fer un treball sobre un text narratiu que no estigués fet al “Rincón del vago”), i fa poques setmanes publicava Els invisibles i encara un recull de relats solidaris, per prevenir el maltractament de la gent gran. Vull dir amb això que són trenta-cinc anys de literatura, però que no estem reconeixent una tasca acabada sinó una producció en plena florida. I que el ritme i la disciplina, que la mateixa autora sempre ha reconegut en les seves entrevistes li ve de l’obligació que s’ha imposat ella mateixa d’escriure cada dia, cada tarda, i de la pràctica periodística, de la qual ha après que les coses no surten quan li arriba la inspiració, sinó que la inspiració, si existeix i es digna visitar-la, l’ha d’agafar treballant.

Arribats en aquest punt, voldria dir alguna cosa que no s’hagi publicat, que no sigui a internet, per il·luminar des d’un altre angle en el dia d’avui l’aportació a la literatura d’aquesta dona enèrgica i profundament sensible, amiga dels seus amics i enemiga visceral de l’opressió i la injustícia, que suca la ploma al cor però de vegades també a la bilis, profundament catalana dels Països Catalans. I en aquest sentit vull fer notar alguna cosa d’aquella irrupció seva a la literatura, quan el 1978 va obtenir el premi Víctor Català de contes i narracions, que ja aleshores ens parlava del seu tarannà i ens donava pistes del que seria la seva poètica al llarg d’una llarga vida de creació de ficcions.

El seu primer recull es deia Es quan miro que hi veig clar. Només observant el títol ja hi veiem algunes coses que després seran constants al llarg de la seva carrera literària. En primer lloc, hi trobem un homenatge literari i alhora una distància poètica, la consciència que fer literatura és inserir-se en una tradició i teixir la seva part de tapís de l’escriptura reprenent les veus que han sonat abans i enllaçant amb les que vindran, tal com ens ensenyava Roland Barthes.

El vers “És quan dormo que hi veig clar” del poeta JV Foix, que indica una manera d’entendre la poesia i la vida, és contestat per la proposta de l’autora, que no se centra en el somni, en les idees, en el món que ha de construir l’escriptor amb el seu artifici verbal, sinó que enfoca la mirada en la realitat, en la vida i el trasllada al lector tal com la veu. I d’aquí, d’aquesta actitud, d’aquesta manera d’entendre com articularà les seves ficcions prenent com a referent el món real, sorgeix el compromís de l’escriptura, però també el seu compromés amb la vida. Vida i literatura formen part d’un mateix projecte, articulat pel joc de la ficció.

De fet, quan en diverses ocasions s’ha preguntat a la Isabel-Clara Simó d’on treia els seus temes i què pretenia, ha respost que li interessa l’aventura humana en general i que sempre s’ha centrat en temes com l’absurditat de la vida, la injustícia del poderós, la inoportunitat de la mort, la fragilitat de l’amor… és a dir, que toca els grans temes que tota la vida ha tractat la literatura. Però ella, en lloc d’agafar distància i mitificar, de construir models, d’idealitzar, s’arromanga fins als colzes en la matèria quotidiana, en la gent, en els problemes vius del món que l’envolta. I construeix una narrativa que interpel·la el lector des de la vida i el món que coneix, de manera que no es pot quedar indiferent davant el que se li proposa.
Una altra cosa que em crida l’atenció, a part de la seva versatilitat en els gèneres que conrea i la seva rica aventura professional, que la porta a tastar el món de l’Administració, el món de la universitat amb tots els seus dimonis o el món de la política, sense quedar-se en cap perquè una escriptora de raça com és ella no acaba d’encaixar en cap d’aquestes caselles que ha visitat, és la seva curiositat intel·lectual. Ha fet novel·les tremendament populars i n’ha fet de tremendament exigents, però no totes se li han valorat de la mateixa manera. Per exemple, a mi personalment em va agradar molt, a part de Júlia, la seva novel·la mítica, El mossèn, que una certa crítica va mirar amb el nas arrufat perquè potser no lligava amb la imatge que els propietaris intel·lectuals de Verdaguer havien decidit (cosa molt pròpia del món acadèmic que conec prou bé) que només hi havia una manera “correcta” de referir-se al mossèn i la novel·la no hi coincidia… però encara crec que és un relat bategant i viu, esplèndid com a novel·la… una obra que l’autora confessa en alguna ocasió que li havia portat molta feina… per sort, suposo que al llarg dels anys n’ha fet un cas relatiu, d’aquestes coses.
 Vull destacar encara un detall, parlant d’aquesta curiositat intel·lectual, que és la seva incursió en l’àmbit de la semiòtica, la teoria dels signes, un camp que m’ha apassionat també personalment al llarg de la meva activitat acadèmica, i que ella ha explorat des de la mirada rica, exigent, amb què s’ho planteja un escriptor que busca eines per construir ficcions. En aquest sentit vull destacar com va construir la novel·la que va guanyar el premi Sant Jordi de 1993, La salvatge, que recorre l’ideari la simbologia maçònics i que estableix diàlegs prou visibles amb obres com La flauta màgica de Mozart. Novel·la que coincideix en el temps amb la redacció de la seva tesi doctoral a la Universitat de Barcelona, de la qual vaig tenir l’oportunitat de ser membr del tribunal. La va llegir el 1995 i es va dir “Simbologia templera: [anàlisi del discurs simbòlic]”, i el seu director va ser en Sebastià Serrano. Potser la seva tesi explica algunes de les ficcions que va anar publicant durant el temps que va durar la seva redacció i els posteriors, i que sens dubte la va fer aprofundir encara més en les teories de la ficció, però sobretot ens parla d’un desig d’explorar horitzons nous, de sotmetre les seves reflexions a una altra mena de metodologia, a la disciplina àrida però estimulant de l’escriptura acadèmica. Sense que l’aridesa d’aquesta mena de discursos li condicionés gens les creacions posteriors.

Us enganyaria si no reconegues que la Isabel-Clara Simó és una bona amiga. Ho és d’ençà que vam descobrir, al llarg de les infinites taules rodones o actes que vam compartir durant anys, en què ens demanaven que anéssim a parlar de dones i literatura, que el 8 de novembre de 1976, a les 9 del matí estàvem totes dues en una sala de parts parint una nena, cadascuna la seva. I que això és alguna cosa que a dues dones escriptores que han de fer mans i mànigues per obrir-se pas en aquesta selva quotidiana, les uneix per sempre...
Després hem compartit idees i projectes, l’amor per la terra, per l’amistat, pels llibres i pel vi. Recordo que quan el meu marit va ser alcalde de Valls, candidatura a la qual ella havia donat suport, va dir amb el seu sentit de l’humor profundament irònic que era la primera vegada a la vida que la seva candidatura preferida guanyava unes eleccions...
Això us pot fer veure que, malgrat que la seva vida és pautada per la disciplina i el treball, sempre ha trobat temps i energia per a l’humor, per a la solidaritat, per a l’amistat, per a la polèmica, de vegades dura i fins i tot agra (recordo la batalla duríssima, violenta, amb un crític que com a crític es reivindicava escriptor), ha trobat espai per a les causes més diverses, que són conegudes de tots.
A aquesta dona acabem de donar el premi Jaume Fuster d’enguany. Moltes felicitats en nom de l’AELC